És injust.
Apareixes, t'instal.les en les nostres vides.
T'acomodes, et fas un lloc entre nosaltres.
Ens regales moments divertits,
et guanyes fins i tot, al més sorrut.
Cuides de la nostra flor més preciada, la més volguda, a la que més estimes.
Guadixes metre a metre fins l'últim racó de la nostra llar.
Acceptes les nostres normes, els nostres canvis,
el mal humor, els emprenys que no van amb tú.
És injust.
Ara ja, un més de casa, ara, amo i rei de la migdiada
a l'ombra del nesprer, assaborint la suau brisa de mar.
És injust.
Tenies el paradís, una enorme extensió de terreny baix el teu domini.
Inquiet amic, no tenies prou, volies descobrir tot allò
que hi havia més enllà dels murs.
És injust.
Ens deixes, el buit, l'enorme buit que queda no podrà omplir-lo mai ningú.
Ja no ixiràs a rebrem divendres a la meua tornada,
ja no correràs darrere d'una pilota.
Mai oblidaré la teua bogeria,
mai oblidaré els teus interminables acaronaments,
sempre seràs el rei.
Adéu amic,
descansa, per sempre, a l'ombra del nesprer.
