Soletat
Soletat, companya inseparable,
companya odiada i temuda.
Sol, així estic, així hem senc.
Les hores de claretat passen ràpid,
cau la nit i ella torna puntual.
Somie, somie que les hores d'obscuritat
corren, per trobar de nou la llum.
La llum d'un nou dia, per trobar
algú amb qui compartir minuts, que
li pugui arrapar segons, que m'aparte
del soroll inconfundible de la nit,
aquell que no es sent.
Algú que no m'espente, de nou, a
la freda i solitària llar que m'aguarda.
Algú que hem faça oblidar que
nit rere nit hem trobaré amb ella.
Ja estic sol, el silenci m'envolta,
ja ha tornat, freda com sempre,
passarà hores al meu costat.
Només hem queda el so d'una
cançó i este racó blanc on plasmar
allò que senc, deixar-me portar fins
que la son s'apodere de la nit.
I així, poder tornar a somiar,
somiar que esta freda companya
m'abandona i mai més
el meu temps serà d'ella.
Dedicat a Joan Fernàndez Pérez, tú i jo sabem per què...
...jaja...
