miércoles, 25 de noviembre de 2009

La cançó del mes...

Sempre hem passa el mateix, la música a tot hora m'acompanya, sembla que la vida tinga banda sonora. Encara que, normalment, sempre s'escolten al meu reproductor les mateixes melodies, en ocasions, algun nou so o oblidat en la llarga llista del reproductor, apareix de sobte, aleshores, només et venen ganes d'escoltar aquella música que t'ha deixat captivat. La mateixa cançó sonarà una i altra vegada, fins avorrir-la, normalment la durada d'aquesta repetició serà d'un parell de setmanes, encara que en el meu cas pot durar fins un mes.

Després. La cançó torna a ser una més, esperant un altre moment idoni, algun record memorable, algun succés important que et faça recordar de nou aquella melodia, aquella lletra o aquell grup.


La meua cançó del mes.... i la teva?


jueves, 5 de noviembre de 2009

Sommiar...


Ja és de dia, els primers rajos de sol s'adintren dins la suit de l'hotel i arriben tímidament fins on tú estàs. Tot i que no m'agrada matinar, des de fa estona estic estirat a un còmode sofà al costat d'una enorme finestra amb vistes a un dels principals carrers de la ciutat.

No dexe de mirar-te mentre tú dorms plàcidament entre les blanques fundes nòrdiques que contrasten amb els teus cabells obscurs.

Fora, un dels principals carrers de Malmö, on la neu ha cobert les teulades roges dels típics edificis suecs, comença a omplir-se de vida.

Tot i que el sol mana en un cel ras i blau clar, les baixes temperatures obliguen a la gent anar ben abrigades.

La fred açí dins, quasi no arriba, jo la faig desapareixer amb un café calent, ben calent, preparat en la petita "kitchenette" situada a la dreta del dormitori. Sembla que l'aroma que ara ja recorre tota l'habitació et desperta.

T'adones que, des de l'enorme sofà blau arrimat a una de les cinc finestres de l'elegant i càlida habitació, et mire. Tú somrius i jo et responc amb un "bon dia amor". No dius res, poc a poc et lleves i t'apropes.

Molts pensaments hem recorren la ment mentre et vec vindre cap a mi amb el camisó blanc que deixa al descobert el teu caminar.

Ja davant meu, sense perdre el somriure els teus llavis hem besen. Són només dos segons, després hem respons amb un simple "bon dia" i et dirigeixes a la petita "Kitchenette" atreta per l'intens aroma a café que ens envolta.

Jo, des del sofà blau, et contemple i pense lo feliç que sóc per poder estar un dia més al teu costat.

martes, 3 de noviembre de 2009

Despistats....