Soletat

Soletat, companya inseparable,

companya odiada i temuda.

Sol, així estic, així hem senc.

Les hores de claretat passen ràpid,

cau la nit i ella torna puntual.

Somie, somie que les hores d'obscuritat

corren, per trobar de nou la llum.

La llum d'un nou dia, per trobar

algú amb qui compartir minuts, que

li pugui arrapar segons, que m'aparte

del soroll inconfundible de la nit,

aquell que no es sent.

Algú que no m'espente, de nou, a

la freda i solitària llar que m'aguarda.

Algú que hem faça oblidar que

nit rere nit hem trobaré amb ella.

Ja estic sol, el silenci m'envolta,

ja ha tornat, freda com sempre,

passarà hores al meu costat.

Només hem queda el so d'una

cançó i este racó blanc on plasmar

allò que senc, deixar-me portar fins

que la son s'apodere de la nit.

I així, poder tornar a somiar,

somiar que esta freda companya

m'abandona i mai més

el meu temps serà d'ella.

Dedicat a Joan Fernàndez Pérez, tú i jo sabem per què...

...jaja...